Berta Gusi

Periodisme i escriptura

Roda el món i torna al Born

El cel grisenc que s’alçava sobre Bombai començava a tenyir-se de fosc quan el seu atrotinat rickshaw va aturar-se davant de la porta de la cafeteria. A la carretera bruta i polsegosa, el trànsit bullia tothora malgrat els ruixats monsònics que t’enxampaven desprevingut i et deixaven ben xop en qüestió de pocs minuts.

Quan el va veure entrar al minúscul local, un petit oasi enmig del caos d’aquella ciutat abarrotada, no s’ho podia creure. Feia anys que no es veien, mai no havien coincidit fora de les aules d’aquella universitat barcelonina que ara li semblava tan llunyana. Malgrat això, quan eren a 7.000 quilòmetres de casa i en una ciutat amb més de 20 milions d’habitants, es van trobar.

No va poder dissimular la seva sorpresa quan ell li va dir que estava fent una estada a Jaipur des de feia uns mesos, i que havia estat una decisió d’última hora regalar-se una breu escapada a la capital de Maharashtra amb uns companys.

Van passar tota la tarda xerrant, recordant anècdotes de l’etapa universitària i explicant-se com els havia anat en l’àmbit professional des que no tenien contacte. Ell s’havia convertit en un home a qui la curiositat i l’afany per explicar històries l’havia portat per mig món. Per a ella, gran amant de l’estabilitat i la quietud, era el primer viatge pel continent asiàtic i l’havia iniciat amb un batibull de passió i d’incertesa al costat d’una amiga. Van compartir uns quants tes chai i el lleu fum que s’enlairava de les seves tasses s’entrellaçava i es fonia com la conversa dels dos amics, que enfilaven un tema darrere un altre sense gairebé adonar-se del que succeïa al seu voltant en aquella petita cafeteria.

Després d’acomiadar-se aquella tarda amb una abraçada de les de veritat, quan ella ja havia tornat a casa i començava a recordar la seva aventura índica com si hagués estat un somni, va saber que ell havia decidit allargar la seva estada a l’Índia. S’havia implicat en una ONG creada per uns catalans que vetllava pels drets dels infants i que tractava de rescatar-los del carrer per oferir-los una segona oportunitat a la vida.

Al cap de pocs anys, casada i amb un nadó, ella va decidir que necessitava fer un canvi i va substituir Barcelona per un petit poble del Moianès on havia passat els estius amb els seus avis des de ben petita. Un cop instal·lada allà, un dissabte qualsevol de primavera, quan el sol ja començava a acaronar de nou els rostres i els cors després de les glaçades hivernals, mentre comprava el pa i algunes hortalisses, el va veure. Les seves faccions s’havien tornat una mica més aspres i la seva pell, d’una tonalitat daurada que lluí radiant quan ell esbossà un somriure ample i franc en veure-la.

Era nascut allà, a Sant Quirze Safaja. Mai no li havia comentat. I els seus camins es van tornar a creuar inesperadament. Ell estava passant un parell de setmanes a Catalunya per fer difusió dels seus projectes solidaris i així poder continuar la seva tasca a Àsia. Li va explicar que el feia feliç tornar de tant en tant a la seva llar, a la seva terra, per agafar forces i d’aquesta manera seguir ajudant els altres amb energia renovada, intentant fer d’aquest un món millor.

Des de llavors, s’han vist cada vegada que ell ha tornat al poble per fer un cafè a la fonda i explicar-se com segueix el curs de les seves vides.

Avui, asseguda en una pedra des d’un cingle de Bertí, amb la vall del Tenes davant seu, contemplant com el sol s’amaga lentament però aplicada, deixant un rastre preciós de tons rosats, ataronjats i lilosos que ressalten la silueta de les espesses muntanyes, amb la seva filla en braços, pensa en ell i s’adona que els pobles no són res més que les persones que hi neixen, hi viuen, hi treballen, hi formen una llar, hi tornen, s’estimen.

Imatge: Pixabay

Deixa un comentari