Berta Gusi

Periodisme i escriptura

Iugoslàvia

De tant en tant, s’acosta a la calaixera del menjador i recupera aquella fotografia que es van fer els seus pares en un viatge a Iugoslàvia. La mare, amb un conjunt còmode i estiuenc de faldilla i samarreta, i el pare, amb un polo taronja, uns pantalons un pèl estrambòtics i un barret. Són joves. Ell li passa el braç per sobre les espatlles i l’estreny una mica, ella es recolza en el seu cos, aguantant-se el riure. Seuen en una gran pedra, sota un arbre de buguenvíl·lees ataronjades. Sembla que s’estimen. S’estimaven. Va ser en aquell viatge en el qual la van concebre. O això és el que sempre li ha explicat la mare.

Ha perdut el compte de les vegades en què s’ha arribat a preguntar per què. Per què ja no s’estimen? Per què no ha pogut viure amb tots dos? Per què no van intentar ser un matrimoni unit?

Fa pocs dies, va visitar el pare i l’àvia, que ara tornen a viure junts. La dona li va regalar un plat soper que formava part de la vaixella que van estrenar els seus pares quan es van casar. I, des d’aleshores, ella s’aferra a aquell plat com si fos l’única peça que ha sobreviscut al naufragi de la seva infància.


Si us ve de gust, també podeu escoltar-ho aquí.

1 comentari

  1. Jeroni Jeroni

    Un relat punyent que et fa entendre com n’és d’important l’estimació dels pares per a un infant…

Deixa un comentari