Berta Gusi

Periodisme i escriptura

Retorns

El mar, d’un gris difuminat, es confon amb el cel cobert d’una espessa capa de núvols i gairebé no es percep la línia de l’horitzó, que sembla haver estat dibuixada amb un bolígraf de punta finíssima.

Una gavina s’ha aturat al terrat de l’edifici del davant i reposa arraulida per protegir-se del fred que comença a manifestar-se amb seguretat a les acaballes d’octubre.

Avui he retornat als estius de la meva infantesa, que transcorrien plàcidament just aquí, en aquesta localització de la Costa Brava. Hi he tornat perquè, a mesura que recorro cada platja, cada racó i cada espai, m’apareixen els records com si es tractessin d’hologrames. És increïble que puguin haver passat tants anys.

Tinc la sensació que l’última vegada que hi vaig ser tenia set anys, i després catorze, i després ja vint-i-cinc. I amb els ulls de la Berta de vint-i-cinc m’adono de coses que abans era incapaç de veure, observo detalls que m’havien passat desapercebuts, viatjo en el temps i penso què hauria fet diferent en un instant concret o en un altre.

M’acosto fins a la platja de sempre, la de la meva infantesa. M’assec i contemplo l’aigua. La remor del mar sempre em relaxa i em transmet un benestar especial. Avui acompassa amb calma les seves anades i vingudes, jugant amb la sorra humida, sense cap petjada.

És curiós, l’estiu de la meva infància s’ha convertit en la tardor de la meva joventut. Els jocs sota el sol de juliol han donat pas a la calma d’octubre amb la qual puc veure-ho tot ara.

M’he emportat el meu gos, que seu a la vora, exhaust, després d’haver jugat, saltat i excavat forats a la sorra per ficar-s’hi. Crec que és la segona vegada en els seus onze anys que trepitja la platja i que veu el mar. Ho noto en la seva alegria, en l’energia que desprèn.

Jo, fa onze anys, no em podia imaginar de cap manera que avui seria aquí de nou, amb ell.

Deixa un comentari