Berta Gusi

Periodisme i escriptura

Morts, imatges i sentit comú

Atemptats com els viscuts el passat divendres a París no són habituals a Occident. En canvi, hi ha països en altres regions geogràfiques pels quals això pot ser el pa de cada dia.

I no passa res. No passa res a Occident, és clar. A les zones afectades, la barbàrie sembra el caos, i el pànic i la impotència deuen ser els ingredients principals que acompanyen als milers de cadàvers que es dessagnen a diari i a qui ho viu en primera persona.

Quan estudiava la carrera de Periodisme, em van ensenyar que una de les característiques que fa que una notícia sigui rellevant és la proximitat d’allò que s’explica respecte qui llegeix o rep la informació. De manera que als catalans, per exemple, ens acostuma a afectar bastant més, en general, un succés tràgic ocorregut a França que no pas un que hagi succeït al Líban. Però els mitjans també s’encarreguen que això sigui així pel que acabo de comentar.

Arran d’aquest article del periodista Èric Lluent i d’alguns comentaris directes que he rebut a través de Facebook, crec que cal reflexionar respecte la manera de reaccionar davant allò que passa al món.

És obvi que cadascú pot fer el que vulgui amb el seu compte personal dins d’una xarxa social i pot triar la imatge de perfil que millor li sembli per mostrar a la resta d’usuaris.

Jo, per exemple, no acostumo a canviar la meva foto de perfil segons els esdeveniments que succeeixen a nivell mundial ni per solidaritzar-me amb causes concretes, però quan divendres a la nit em vaig assabentar del que estava passant en aquells precisos instants i vaig veure que circulava una imatge molt representativa que combinava el símbol de la pau amb la Tour Eiffel, no vaig dubtar ni un segon en fer-la meva, perquè ho vaig sentir així.

Cal dir que la ciutat de París té un significat molt important per a mi, és un dels llocs on he viscut alguns dels moments més feliços de la meva vida i on sempre vull tornar. A més de tenir-hi amics que hi viuen.

Divendres vaig estar seguint tota la informació que anava arribant fins a les dues de la matinada, me’n vaig anar a dormir amb la capital francesa a la ment i al cor, i em vaig despertar el dia següent pensant en ella.

Al llarg de tot el cap de setmana, s’han anat succeïnt les dades, les imatges, els testimonis… i, qui més qui menys, ha compartit informació, s’ha expressat d’alguna manera respecte la tragèdia o ha seguit el tema.

Facebook va activar la comprovació de seguretat, perquè qui fos a París aquella nit pogués avisar que es trobava bé, i una opció perquè els usuaris puguin costumitzar la seva foto de perfil amb els colors de la bandera gal·la.

Gran part dels meus contactes (i dels contactes de les persones més pròximes a mi) s’han llançat a fer-ho i ara llueixen la seva foto tunejada. Fins que ho considerin.

És totalment respectable, però té algun sentit? El més probable és que moltes d’aquestes persones no apliquin el mateix modus operandi quan hi hagi X morts en un atac a un país a 5.000 quilòmetres de distància. I no passa res. Però, senyors, per molt que a TOTS, repeteixo, a TOTS I CADASCUN DE NOSALTRES ens agradi que la gent reaccioni positivament a allò que mostrem i compartim en una xarxa social, és molt trist actuar així per molar, per acumular likes, per creure que això ens fa ser part d’un grup, de la societat. La mateixa societat que encara dubta si cal acollir refugiats que fugen de l’horror, sense adonar-se que tan innocents som uns com els altres i que, al final, qui paga les conseqüències dels interessos, les males decisions i la voluntat dels governants són els pobles.

París

Pau per París i per tots aquells indrets on la violència actua.

Deixa un comentari