Berta Gusi

Periodisme i escriptura

Justa correspondència

M’assec en una de les taules blanques de la cafeteria que temps enrere havia combinat tonalitats verdes i ocres, esgrogueïdes pel pas dels anys. Recordo que, quan era petita, m’emocionava esmorzar allà, perquè volia dir que aquell dia havia faltat a l’escola. De manera extraordinària, canviava l’entrepà de torn per un croissant i un suc de taronja o un Cacaolat. Quin luxe!

Des que hi vaig sortir per primera vegada, poques hores després de néixer, fa 27 anys, quatre mesos i disset dies, aquell hospital havia estat un lloc agradable, un gran espai on assistir a les visites mèdiques estipulades periòdicament, fer-me alguna analítica o simplement acompanyar la mare al metge. Al contrari del que es podria pensar, mai no vaig haver de relacionar-lo amb cap fet trist o dolorós, fins que hi va morir el meu avi patern l’any 2012.

Recordo els últims dies, que es van allargar massa, agafant-li i acariciant-li la mà a aquell cos adormit per la morfina que, tanmateix, ens va reconèixer fins el final, els pocs moments en els quals obria els ulls. Recordo haver-li parlat durant hores en aquella habitació reduïda i envellida, esperant que em sentís i somrigués mentalment en escoltar que “quan jo en faci 34, tu en faràs (o en faries) 100”, tal i com ell m’havia comentat divertit tantes i tantes vegades al llarg de la meva infantesa.

Aquests dies hi he tornat. La cafeteria ha canviat i una asèptica barreja de blanc, blau i negre ha envaït la zona. Ja no és aquell espai entranyable en el qual m’agradava passar de tant en tant els matins o les tardes en horari escolar. Però l’habitació àmplia i nova amb vistes a l’entrada principal de l’edifici és un lloc prou confortable per passar-hi alguns dies, amb les seves corresponents nits. I més si la persona a qui cuido i acompanyo és la meva iaia materna.

Tots necessitem un refugi on amagar-nos de la vida quan les circumstàncies van mal dades, quan estem farts, quan ens sentim traïts o tristos, quan els problemes ens segresten. Hi ha persones que són, literalment, el teu refugi. Són aquells éssers estimats que aconsegueixen que sentis que, en arribar a una habitació d’hospital, ets a casa. Ells són casa teva.

Sóc molt conscient que sóc immensament afortunada de tenir-la encara avui amb mi. I m’aferro a cada moment al seu costat com si fos un preuat tresor que no puc atrapar ni cercar a cap altre lloc, que no m’està permès d’emmagatzemar per reproduir-lo quan jo vulgui, i que l’únic que puc fer és gaudir-lo i retenir-lo per sempre a la capsa dels millors records, on ella és una de les persones que hi ocupa més espai.

La meva iaia em va cuidar des que tenia pocs dies de vida i va esdevenir de manera natural la meva segona mare. Em va educar, cuidar i mimar com només ella ho hauria pogut fer. Els mitjons sobre el radiador els matins d’hivern, el seu pa de pessic a punt per portar-lo a classe el dia del meu aniversari, qualsevol plat que et vingui de gust cuinat de manera deliciosa tothora… Per cert, per si encara no ho he dit, és la millor cuinera del món.

Ella m’ha mostrat dia a dia la seva enorme fortalesa, mai no he conegut una dona tan valenta, i, malgrat no haver tingut l’oportunitat d’anar a l’escola, també m’ha transmès en cada gest la saviesa més important que es pot posseir, la que et proporciona la vida mateixa. Per això, en justa correspondència, ara sóc jo qui la cuida i la mima, qui la protegeix dels monstres i intenta pal·liar el seu dolor, tal i com ella feia amb mi quan era un infant i em feia mal o quan era adolescent i tenia algun problema existencial. O ara, d’adulta, sempre que necessito un bon consell. Amb ella puc parlar de tot i té una sensatesa fora del que és habitual per algú de més de 80 anys.

No em puc imaginar la meva vida sense ella, però sé del cert que, quan marxi, serà eterna dins meu, perquè això ja ho ha aconseguit.

Imatge: Tumblr Tickled Pickle

Deixa un comentari