Berta Gusi

Periodisme i escriptura

De la ciutat al poble

Trec gairebé mig cos per la finestra de porta sencera del dormitori i respiro conscientment. És el primer que acostumo a fer cada matí quan em llevo. Després, acabo d’obrir a poc a poc els ulls mig endormiscats encara, les ninetes es van adaptant a la claror matinal i apareix el bucòlic paisatge que embolcalla la casa i que em va fer escollir aquesta estança per donar la benvinguda a tots els nous dies que vindrien.

Les tonalitats verdoses de les muntanyes i els boscos que s’estenen al davant, el color teula descolorit de la coberta de les vivendes més baixes (algunes d’elles daten de 1600 i 1700!), el color crema de les façanes ben conservades i esquitxades de flors taronges, violetes, grogues. Torno a respirar i noto com els pulmons s’omplen d’aire fresc, de verdor, de pau. I em sento infinitament afortunada per poder viure en un lloc com aquest.

El cel encapotat, la temperatura fresca, la boirina baixa, les teulades perlades de suor freda, el vent que s’escola pels racons i grinyola entre les cases, les fulles que conformen remolins als portals de pedra, els habituals gats que passegen pel carrer més antic del poble, el vol ràpid i l’efímer refilet dels ocells, el sol que va apareixent tímidament però que sempre s’acaba imposant, i pica, perquè el sol de muntanya pica gairebé més que el de la platja, sempre ho he sentit dir. I a les nits… Mai no havia dormit tan bé un mes d’agost!

És un privilegi també treballar des d’un despatx presidit per un quadre fet de llum, amb un gran retall de núvols que s’allargassen i es deformen i segueixen el seu curs, i la silueta del conjunt d’arbres que m’observa retallada contra el blau, lilós, ataronjat final del dia.

Saber quina hora és gràcies al campanar de l’església, comprar al mercat dels dissabtes, recordar la visita setmanal del bibliobús, deixar els diferents tipus de brossa davant de casa perquè la passin a recollir segons el que toqui aquell dia, passejar amb el meu gos per camins polsegosos custodiats per moreres i fonts, caminar pel carrer i intercanviar un bon dia, un bona tarda, un passi-ho bé. Aquests són alguns dels meravellosos hàbits que he adquirit des que sóc aquí.

Hi ha qui em va dir que canviar el dia a dia de ciutat per la vida tranquil·la, i a vegades solitària, d’un poble em costaria, que intentés adaptar-m’hi, a veure com m’hi trobava, i que si no, sempre podria fer un pas enrere. Però des de fa més de vuit mesos ja, em desperto i rebo cada dia amb un agraïment sincer i espontani que em reconcilia amb la vida.

Ja he viscut l’hivern, la primavera i l’estiu… només em falta delectar-me en l’esplendor de la propera estació en aquest indret tan especial.

Com el Vallès (i el Moianès), no hi ha res.

Vista de Castellterçol des de casa

6 comentarios

  1. Pilar Puig Sàrries Pilar Puig Sàrries

    M’encanta com està escrit, el que transmets… em dóna ganes de canviar el gris pel verd, el ciment per les fulles, el NO2 per l’O2…

    • Berta Gusi Berta Gusi

      Que bé, Pilar! Aquesta és la idea 😉 Gràcies pel teu comentari!!

  2. Els mots triats amb la cura adient i la pàtina de sentiments que els cobreixen, em transporten a un indret inesperat que ja enyoro sense haver-lo conegut. L’expressió serena i efervescent alhora emana des del cor per sotragar amb bona fe l’ansietat instal·lada en altres mons.

    Gràcies per oferir-nos els teus pensaments i el teu talent i gràcies per permetre’m gaudir-ne.

    • Berta Gusi Berta Gusi

      Oh, Gabi!! Moltes gràcies per les teves paraules… Ets un poeta 🙂

  3. Pep Pep

    Doncs te recomano, si tens un pam de terra, cuatre tomaqueres, uns carabassons, tres mates denciam. No hi ha res com menjar el que has cultivat. Per fora potser es mes maco lo de la botiga, pero lo teu te dintre lamor que has posat al conrrearlo. Una abraçada.

    • Berta Gusi Berta Gusi

      Pep! Doncs tinc un pati, però no és de terra i de moment només hi tinc plantes que no es mengen 😉

Deixa un comentari