Berta Gusi

Periodisme i escriptura

Al cor de la Dansa

No cal haver viscut molts anys a Castellterçol per entendre que, any rere any, quan el mes d’agost esgota els darrers dies, arriba un dels moments més especials i més esperats al poble: la festa grossa, la Festa Major. Una celebració que uneix l’alegria i les ganes de passar-ho bé amb la nostàlgia i el record dels que ja no hi són. Al llarg d’aquestes jornades festives tenen un lloc destacat les ballades més importants del poble, gràcies a les quals Castellterçol ostenta la distinció de Festa Tradicional d’Interès Nacional. Aquest any han estat especialment significatives per l’absència ben present del Ferran Miró i la seva batuta a la plaça Vella, el qual dirigia la cobla en directe des de feia deu anys. La Dansa de Castellterçol i el Ball del Ciri s’han viscut amb gran emotivitat, tant el diumenge 25 com el dilluns 26 d’agost.

Però abans d’arribar a aquest moment, quan una gran multitud de gent et rep a la plaça amb ulls expectants i amb il·lusió renovada, abans de perfumar els mocadors de petits i grans amb la colònia vessada per les almorratxes, abans d’intercanviar ciris amb les companyes, abans de comptar espolsadetes i contenir la respiració quan els companys llancen amb força les ampolletes a la teulada de l’Ajuntament, abans de somriure a la parella i ser conscient que cal gaudir intensament aquests instants, abans de tot això, hi ha un procés meravellós.

El primer que cal fer si es tenen ganes de ballar i de viure aquesta tradició tan arrelada i tan estimada al poble és inscriure’s a través d’un formulari online juntament amb la teva parella. Ho pots fer a nivell individual o directament en grup, si ja sou una colla de sis parelles ben avingudes i amb ganes de compartir aquesta experiència. En el nostre cas, ens vam apuntar sols i era molt difícil aconseguir ballar, ja que es van presentar grups ja complets. Però ens va arribar una oportunitat que no esperàvem: una de les parelles que havia de ballar amb el grup escollit per enguany no podia assajar per motius laborals i ho havia de deixar estar. Va ser el moment en el qual vam rebre la proposta de ballar aquest 2019! Després de la sorpresa inicial i amb molta motivació, vam assistir a la presentació oficial de les parelles balladores, que per primera vegada se celebrava oberta al públic a l’espai expositiu permanent de la Dansa de Castellterçol, ubicat a Cal Recader. Amics i familiars van assistir a l’acte, que va estar dirigit per la Comissió de la Dansa i per representants del govern municipal, entre ells, l’alcalde, Isaac Burgos. Aquell dia ens van fer les fotos que circularien a partir d’aquell moment per tot arreu per anunciar qui ballaria aquest any.

 El següent pas va ser iniciar els assajos. Aquest apartat mereix unes quantes línies de text, ja que ha estat la part més intensa, cansada i divertida que hem compartit amb companys i professors. Eren dues o tres sessions setmanals al vespre en les quals ens reuníem i anàvem aprenent, practicant i perfilant coreografies, passos, postures i detalls que qui ha ballat aquestes danses coneix bé. Un trajecte que va esdevenir-se del 8 de juliol al 22 d’agost i que va culminar sopant pizzes a l’Anla, local on assajàvem, i agraint-nos el temps compartit. Entremig, els inicis sense tenir ni idea de què s’havia de fer, la dificultat de realitzar coses concretes (com els famosos “23”), l’embolic que ens fèiem amb les versions llargues i curtes d’ambdues danses, la complicitat amb el grup, la prova de vestuari amb la Glòria Font i la Joaquima Márquez per veure quin vestit i quines sabates ens encaixaven millor (cada any es fan servir els mateixos elements), assajar amb les sabates definitives i començar a notar les rascades als peus, practicar amb capa i barret i ser conscients d’aquests elements durant els balls…

Va ser un període en el qual vam evolucionar molt i vam millorar exponencialment la nostra manera de ballar gràcies a la paciència i al suport d’unes persones entregades a la passió pel ball i les tradicions: el Jordi Franquesa, la Montse Malats, l’Alba Postius, la Gemma Postius, el Quim Bover i el Ramon Grifell. També vull fer una menció especial a qui va acompanyar-nos al llarg d’aquestes sessions i participava sempre que podia, especialment quan assajàvem el passeig amb les autoritats, que realitzaríem el diumenge de Festa Major: en Pere Costa, més conegut al poble com en Pere “Pepus”, de cal Pepus. El fet d’anomenar els vilatans pel sobrenom popular de casa seva és una tradició que encara es conserva avui en dia a Castellterçol. En Pere, als seus 86 anys, és un excel·lent ballador, ho vaig poder comprovar el dilluns 26 d’agost compartint un vals amb ell. De jove, ja li agradava molt ballar i m’explicava que havia participat a la Dansa i al Ball del Ciri sis vegades en total, sempre amb la mateixa parella, la seva dona Sabina. “La darrera vegada que vam ballar érem tres!”, em va dir fa un any, quan ens acabàvem de conèixer. “Tres?”, vaig respondre. “La meva dona estava embarassada de tres mesos, encara no es notava, i no ho vam dir a ningú fins després d’haver ballat!”, m’explicà amb un somriure i un espurneig especial als ulls. Una bonica anècdota que em va entendrir des de la primera vegada que la vaig escoltar. I és que són les persones com el Pere les que et fan estimar aquest racó de país i les seves particularitats, els seus habitants, la seva història.

Fotografia: Arxiu de la família Rafel.

Fotografia: Arxiu de la família Rafel.

Fotografia: Arxiu de la família Rafel.

Durant aquest procés estiuenc també vam tenir l’oportunitat d’assajar en un indret molt especial, a la casa on havia viscut el mateix Cebrià Calvet, conegut popularment com el “Canuto”! Un altre exemple de sobrenom heretat de casa seva, cal Canuto. L’habitatge és una preciosa casa amb un estil molt personal, consta d’una entrada flanquejada per dues columnes, un ampli distribuïdor anomenat “el pati” amb una claraboia plena de colors vidriats, unes estances en les quals s’ha sabut mantenir la seva essència però que també llueixen modernitzades i un gran jardí que inclou la glorieta que forma part del paisatge característic de Castellterçol i que es mostra visible per a tothom que arriba al poble, a tocar de la carretera principal. La família Rafel, descendents del Canuto, ens va obrir les portes de casa seva per poder dinar i assajar en aquest fantàstic jardí, tot un luxe! L’Anna, una de les filles de la família, ballava enguany amb nosaltres, la qual cosa produïa una gran il·lusió a casa. L’Oriol, el seu pare, ens explicava anècdotes històriques i ens mostrava fotografies en blanc i negre que relacionaven aquella casa amb les danses del poble, l’origen de les quals es remunta a finals del segle XIX. A la seva àvia, la Ramona Calvet, filla del Canuto i persona que va donar nom a l’escola del poble, li agradava molt anar a la plaça a veure els balls per Festa Major, però un any, a finals de la dècada dels 60, no va poder anar-hi per motius de salut i, quan els balladors van visitar-la per retornar-li els barrets dels nois i les mantellines de les noies, que els cedien amablement cada any en aquella època, van aprofitar per realitzar una actuació especial al distribuïdor de la casa familiar, de manera que la Ramona no es perdés l’espectacle que tant li agradava. L’Oriol, que en aquell moment era un adolescent, recorda haver vist el mestre Joan Mercadé tocar el piano en aquell mateix espai per acompanyar els balladors.

I entre assajos, excursions, concerts, sopars i trobades diverses amb els companys per comprar els complements necessaris i preparar els detalls que entregaríem el diumenge 25 d’agost a tots els membres de la Comissió de la Dansa i a les persones que hi havien contribuït d’alguna manera (una ampolla de vi amb detalls que recordaven a les almorratxes i etiquetes personalitzades amb els nostres noms, ingredients divertits i un fragment de la lletra de la Dansa de Castellterçol) van anar transcorrent les setmanes. Fins que va arribar el dia de tenir-ho tot a punt, el dia abans del nostre debut. El que no haguéssim après fins aquell moment ja no importava, era l’hora de preparar els vestits de les noies, cadascun especial a la seva manera, no n’hi havia dos d’iguals; les mitges, les agulles per al cabell, els clips vistosos, tot l’arsenal de complements per als peus (tiretes, coixinets plantars…), les sabates enllustrades, les joies que ens havien deixat les àvies i les mares, les mantellines, les agulles de pit i la roba interior clara. Així com els vestits dels nois, les capes, els barrets de copa, els mocadors, les camises, els cinturons, els calçotets clars i els mitjons foscos. Els tres ciris i les tres almorratxes, protagonistes indiscutibles de l’espectacle, ja eren a punt també, un any més.

Les nits anteriors no havia pogut dormir gaire bé, però la matinada de dissabte a diumenge, sabent que el dia següent era tan important, es va fer llarga, entre nervis i il·lusió, com una nena petita la nit de Reis. Ens vam llevar d’hora: les noies cap a perruqueria i maquillatge, i els nois a esmorzar de forquilla. Nosaltres vam haver d’esgarrapar coca, xocolata i alguna beguda calenta en algun moment del matí. Però ens van tractar amb molta cura i, tant la Carme Costa com l’Anna Montanyà, van fer una feina excel·lent amb els pentinats i el maquillatge.

Arribava el moment de vestir-nos i de guarnir-nos amb tots els complements, amb l’ajuda de la Glòria i de la Joaquima, que ens havien dut a arranjar els cinturons principalment perquè el vestit ens quedés ben ajustat. Tots els membres de la Comissió de la Dansa rondaven per allà i estaven molt pendents de nosaltres, ens tranquil·litzaven, ens ajudaven a repassar els passos i ens feien moltíssimes fotos, com als assajos (gràcies, Esther Soler, per ser una gran reportera!).

S’acostava l’hora de dirigir-nos a l’església de Sant Fruitós, al centre del poble. Diumenge és un dia molt formal, protocol·lari, contingut i respectuós. És la jornada que inclou el passeig amb les autoritats del poble i de fora, en la qual no es pot vessar colònia de les almorratxes i tampoc no es pot acabar un vals fent girar la balladora. Però era la nostra estrena i els batecs del cor se’ns acceleraven per moments. Després de la missa de les 12 del migdia, que va durar aproximadament una hora, vam preparar-nos per aparèixer a la plaça Vella. Una gran multitud de gent ens esperava a fora, els músics i els Gegants ens obrien pas i, tal i com m’havien explicat, va ser un moment molt emocionant, en el qual contenies la respiració mentre somreies i intentaves no perdre l’equilibri.

No sabria dir si el que va transcórrer a partir d’aquell moment va durar molt o poc, va ser tot més aviat ràpid, però un cop vam començar a ballar, sota l’atenta mirada d’amics i familiars a les primeres files, amb els somriures de totes aquelles cares conegudes i desconegudes que et transmetien tant amor per aquesta tradició, et deixaves anar i, malgrat els nervis, ballaves i gaudies. Recordo sentir una gran eufòria, com si sempre m’hagués estat preparant per aquest moment (qui m’ho hauria dit fa gairebé tres anys, quan vam arribar a Castell!). Després de la versió curta del Ball del Ciri, era el moment de la versió llarga de la Dansa de Castellterçol amb l’esmentat passeig d’autoritats, en el qual em va fer molta il·lusió voltar amb els companys Marc Romero i Aleix Roca, i, finalment, vam concloure l’actuació amb el vals, que vam repetir unes quantes vegades. Cada cop que entràvem a l’Ajuntament, entre ball i ball, ens eixugàvem la suor del front i bevíem aigua per refer-nos una mica, ja que el sol del migdia a la plaça era potent. I abans del vals, les noies vam sortir a la plaça i vam seure en una cadira per permetre que, tant les mares dels balladors com de les balladores, així com altres familiars i amigues, ens traguessin les agulles que subjectaven la mantellina i així quedar amb el cap descobert per al darrer ball.

Quan vam acabar, vam celebrar-ho entre abraçades i rialles, amb els companys i els membres de la Comissió, a la recepció de l’Ajuntament. Seguidament, tocava saludar i compartir el moment d’alleujament i d’alegria amb les nostres famílies, i després canviar-nos (tot el vestuari romandria ventilant-se fins el dia següent) per assistir a un acte a Cal Recader amb els membres del consistori local i de la Comissió, en el qual ens van felicitar, van regalar una almorratxa preciosa a cada ballador i vam compartir un pica-pica tots junts.

El dia següent van canviar les tornes i hi vam arribar coneixent la sensació que ens produïa la plaça pleníssima. Dilluns és el dia dedicat al poble, més distès, en el qual la disbauxa i l’alegria es disparen per fer gaudir a tots els assistents. Abans però, la preparació d’aquesta jornada també va començar al matí amb la Carme i l’Anna, que ens van tornar a pentinar i a maquillar, ara ja amb experiència prèvia. Després de dinar tornàvem a Cal Recader per vestir-nos i preparar-nos, amb la presència aquesta vegada del fotògraf Sebastià Renom i el seu fill. Ens van acompanyar al llarg de tota la tarda per fer-nos fotos, primer, a casa de l’Anna Rafel, rebesnéta de Cebrià Calvet, on vam encaixar a la perfecció amb la vestimenta i l’estètica vuitcentista; després, a la Casa Museu Prat de la Riba; també va haver-hi temps per aturar-nos al bar 866 i prendre un xarrup; i, finalment, a la plaça, on van enregistrar tota l’actuació de principi a fi.

El dilluns també el vam viure amb nervis, però amb unes sensacions d’eufòria i d’alliberament gairebé desfermades a mesura que anaven passant els minuts: amb la versió curta de la Dansa, després amb el Ball del Ciri llarg com a protagonista de la tarda (els tres balladors que llançaven les ampolles van aconseguir encertar-les a la primera!) i el perfum de la colònia que repartíem entre els mocadors de les persones més pròximes, i per acabar, era el moment del vals, un final de festa perfecte que vam poder compartir amb els familiars, amics i coneguts que van sortir a la plaça per ballar amb nosaltres. Just abans, un cop ja ens havien tret les mantellines, es va viure un moment molt emotiu d’homenatge al Ferran Miró, que ens va deixar fa uns mesos, i la Comissió va repartir roses vermelles als seus familiars. Dins del grup de balladors, a més, aquest any hi participaven dos dels seus nebots, el Jordi i la Laura. Van ser uns instants difícils, però necessaris, i després vam fer un esforç per tornar a aixecar l’ànim de tots els qui érem a la plaça, tal i com ell hagués volgut i ens hauria empès a fer a través de la seva batuta. Enguany, aquesta funció la va dur a terme de manera magistral, amb molta sensibilitat i responsabilitat, el Joan Fargas, que va dirigir la Cobla Jovenívola de Sabadell i ens va acompanyar musicalment des dels assajos fins el segon abans de començar a ballar en públic.

Per tot això, i per molts més detalls que segur que m’he deixat pel camí, ballar la Dansa de Castellterçol i el Ball del Ciri amb aquests grans companys ha resultat ser una vivència increïble que recordarem per sempre i que ens lliga d’una manera molt especial a aquest poble que, malgrat no haver-nos vist néixer, sí que ens veu participar, gaudir i posar el nostre granet de sorra per fer-lo millor cada dia. Moltes gràcies!